Sóc del parer que tota persona té prejudicis. Que per molt que vulguem deixar de tenir-ne, en tenim (prometo desenvolupar aquesta idea en un altre article).
Dit això, quan em trobo a l’inici d’una nova formació, el primer que faig és valorar els prejudicis que m’inspiren els nous alumnes. Així, tal qual, sense embuts ni miraments políticament correctes.
Dit això, quan em trobo a l’inici d’una nova formació, el primer que faig és valorar els prejudicis que m’inspiren els nous alumnes. Així, tal qual, sense embuts ni miraments políticament correctes.
I això és positiu en dos aspectes:
1. Faig conscients els prejudicis que l’alumnat em desperta.
2. Com que els he fet conscients, aquests prejudicis no limiten la relació que estableixo amb la persona i puc anar més enllà, els supero, i la relació evoluciona.
Hi ha vegades que en sóc més conscient que altres. Depèn molt dels prejudicis que em desperta la persona i com calen dins meu. Quants més judicis de valor, més m’adono de com la relació es transforma.
Això és el que m’ha passat en l’últim taller que he portat a terme. Em vaig trobar davant un senyor que venia obligat a fer la formació i així de clar ho va deixar el primer dia. Per si no fos poc, a més de la docència, jo havia de tutoritzar el seu pas pel taller. I què podria esperar d’algú que ve obligat? I més encara, quan les referències que en donaven no eren massa positives: altres cursos que no havia finalitzat, conflictes amb companys, poca capacitat cognitiva… Un bon còctel que a un mes vista de les vacances... segur que faria l’estada ben feixuga. Els primers dies es queixava sovint, no deixava parlar als companys, no escoltava, no tenia res a millorar sobre si mateix, perquè ell tot ho fa bé…
M’agrada posar les meves impressions sobre la taula i així ho vaig fer amb la meva companya de taller. Sovint la vida es compensa i posa a l’altra banda algú que equilibra una mica el pèndol. No és que la meva companya n’estigues enamorada, però ella veia aspectes que jo no vaig valorar en un principi. I aquí és quan el fet de ser conscients dels prejudicis ajuda a voler mirar amb uns altres ulls. Perquè aquells aspectes més negatius de seguida es fan evidents i, per tant, només queda fixar la mirada en altres coses: aporta idees que els companys no pensen, escolta quan els companys li demanen, se sent tranquil, se sent acceptat, se sent entre companys. I un dia, se li escapa (com diu ell) un comentari i diu que li agradaria millorar tal aspecte d’ell mateix. O que la sessió aquella el va fer pensar. I que ell, al principi, venia perquè l’obligaven, però ara li agradaria continuar, perquè li ve de gust. I aquella relació inicial, que va començar amb tensió i disgust per part de tots dos canvia amb els dies gràcies a una nova mirada.
1. Faig conscients els prejudicis que l’alumnat em desperta.
2. Com que els he fet conscients, aquests prejudicis no limiten la relació que estableixo amb la persona i puc anar més enllà, els supero, i la relació evoluciona.
Hi ha vegades que en sóc més conscient que altres. Depèn molt dels prejudicis que em desperta la persona i com calen dins meu. Quants més judicis de valor, més m’adono de com la relació es transforma.
Això és el que m’ha passat en l’últim taller que he portat a terme. Em vaig trobar davant un senyor que venia obligat a fer la formació i així de clar ho va deixar el primer dia. Per si no fos poc, a més de la docència, jo havia de tutoritzar el seu pas pel taller. I què podria esperar d’algú que ve obligat? I més encara, quan les referències que en donaven no eren massa positives: altres cursos que no havia finalitzat, conflictes amb companys, poca capacitat cognitiva… Un bon còctel que a un mes vista de les vacances... segur que faria l’estada ben feixuga. Els primers dies es queixava sovint, no deixava parlar als companys, no escoltava, no tenia res a millorar sobre si mateix, perquè ell tot ho fa bé…
M’agrada posar les meves impressions sobre la taula i així ho vaig fer amb la meva companya de taller. Sovint la vida es compensa i posa a l’altra banda algú que equilibra una mica el pèndol. No és que la meva companya n’estigues enamorada, però ella veia aspectes que jo no vaig valorar en un principi. I aquí és quan el fet de ser conscients dels prejudicis ajuda a voler mirar amb uns altres ulls. Perquè aquells aspectes més negatius de seguida es fan evidents i, per tant, només queda fixar la mirada en altres coses: aporta idees que els companys no pensen, escolta quan els companys li demanen, se sent tranquil, se sent acceptat, se sent entre companys. I un dia, se li escapa (com diu ell) un comentari i diu que li agradaria millorar tal aspecte d’ell mateix. O que la sessió aquella el va fer pensar. I que ell, al principi, venia perquè l’obligaven, però ara li agradaria continuar, perquè li ve de gust. I aquella relació inicial, que va començar amb tensió i disgust per part de tots dos canvia amb els dies gràcies a una nova mirada.
RSS Feed
