Mirades que transformen relacions

Sóc del parer que tota persona té prejudicis. Que per molt que vulguem deixar de tenir-ne, en tenim (prometo desenvolupar aquesta idea en un altre article).
Dit això, quan em trobo a l’inici d’una nova formació, el primer que faig és valorar els prejudicis que m’inspiren els nous alumnes. Així, tal qual, sense embuts ni miraments políticament correctes.

I això és positiu en dos aspectes:

1. Faig conscients els prejudicis que l’alumnat em desperta.
2. Com que els he fet conscients, aquests prejudicis no limiten la relació que estableixo amb la persona i puc anar més enllà, els supero, i la relació evoluciona.

Hi ha vegades que en sóc més conscient que altres. Depèn molt dels prejudicis que em desperta la persona i com calen dins meu. Quants més judicis de valor, més m’adono de com la relació es transforma.

Això és el que m’ha passat en l’últim taller que he portat a terme. Em vaig trobar davant un senyor que venia obligat a fer la formació i així de clar ho va deixar el primer dia. Per si no fos poc, a més de la docència, jo havia de tutoritzar el seu pas pel taller. I què podria esperar d’algú que ve obligat? I més encara, quan les referències que en donaven no eren massa positives: altres cursos que no havia finalitzat, conflictes amb companys, poca capacitat cognitiva… Un bon còctel que a un mes vista de les vacances... segur que faria l’estada ben feixuga. Els primers dies es queixava sovint, no deixava parlar als companys, no escoltava, no tenia res a millorar sobre si mateix, perquè ell tot ho fa bé…
M’agrada posar les meves impressions sobre la taula i així ho vaig fer amb la meva companya de taller. Sovint la vida es compensa i posa a l’altra banda algú que equilibra una mica el pèndol. No és que la meva companya n’estigues enamorada, però ella veia aspectes que jo no vaig valorar en un principi. I aquí és quan el fet de ser conscients dels prejudicis ajuda a voler mirar amb uns altres ulls. Perquè aquells aspectes més negatius de seguida es fan evidents i, per tant, només queda fixar la mirada en altres coses: aporta idees que els companys no pensen, escolta quan els companys li demanen, se sent tranquil, se sent acceptat, se sent entre companys. I un dia, se li escapa (com diu ell) un comentari i diu que li agradaria millorar tal aspecte d’ell mateix. O que la sessió aquella el va fer pensar. I que ell, al principi, venia perquè l’obligaven, però ara li agradaria continuar, perquè li ve de gust. I aquella relació inicial, que va començar amb tensió i disgust per part de tots dos canvia amb els dies gràcies a una nova mirada.